بندپایان

از ویکی‌پدیا، دانشنامهٔ آزاد
پرش به: ناوبری، جستجو
فارسی català
بندپایان
محدوده زمانی: ۵۴۰ تا ۰ میلیون سال پیش
کامبرین – امروزه
بندپایان منقرض و امروزی
طبقه‌بندی علمی
فرمانرو: جانوران
زیرفرمانرو: هوپس‌زیان
(طبقه‌بندی‌نشده): دوسوئیان
بالاشاخه: پوست‌اندازان[۱]
شاخه: بندپایان
فون زیبولد، ۱۸۴۸[۲]
زیرشاخه‌ها و رده‌ها

بَندپایان[۳][۴] (Arthropoda) جاندارانی بی‌مهره هستند که استخوان‌بندی بیرونی و بدنی مفصل‌دار دارند. شاخه بندپایان دربرگیرنده جانورانی چون حشرات، عنکبوتیان، و سخت‌پوستان است.

داشتن اندام بندبند مفصل‌دار و لایه‌های سفت پوستی به نام پوستک cuticle از ویژگی‌های بندپایان است. پوستک‌های آنان عمدتاً از کیتین آلفا ساخته شده‌است. پوستک سخت‌پوستان دارای کلسیم کربنات نیز هست. این پوستک‌های سخت، رشد بندپایان را با موانعی روبه‌رو می‌کند که آن‌ها این مانع را از طریق پوست‌اندازی حل می‌کنند. طرح بدن بندپایان به صورت قطعات تکرارشونده‌ای است که به برخی از قطعه‌ها اندام ثانویه‌ای ضمیمه شده‌است. انعطاف و کارآمدی بندپایان باعث شده تا این شاخه پرگونه‌ترین شاخه جانوری در بیشتر محیط‌های زیستی باشد. بیش از یک میلیون از گونه‌های بندپایان تاکنون توصیف شده‌اند که با این وصف ۸ درصد از تمامی گونه‌های جانداران زنده مربوط به بندپایان است. بندپایان از نظر اندازه بسیار متفاوتند و از پلانکتون‌های ریز تا جانورانی چندمتری را دربر می‌گیرند.

جانداران چهاراندام نیز مانند بندپایان بدن‌هایی بندبند و مفصل‌دار دارند اما تفاوتشان این است که چهاراندامان مهره‌دار هستند یعنی استخوان‌بندی آن‌ها درونی است در حالی‌که استخوان‌بندی بندپایان بیرونی است و معمولاً صدف و پوسته دارند.

مشخصات[ویرایش]

_______________________
_______________________
_______________________
بخش‌های بدن یک بندپا

بندپایان معرف قدیمی‌ترین و غالب ترین اشکال حیاتی کره زمین بوده و از نظر کثرت تعداد گونه و تنوع سیستم‌های زندگی و ساختمانی که در زیرشاخه‌های بندپایان مشاهده می‌شوند در سلسله جانوران مقام اول را داد. شاخه بندپایان دارای بیش از ۸۰٪ گونه‌های شناخته شده در بین بی مهرگان و شامل ۷۵٪ گونه‌های سلسله جانوری است. مبدا پیدایش بندپایان احتمالا مربوط به پیش از دوره کامبرین در دوران اول و بیش از یک میلیارد سال قبل می‌باشد. شکل‌های اولیه بندپایان از جمله Trilobita و Gigantosteracea و Xiphosura عموما آبزی و دارای دستگاه تنفسی برانشی بوده‌اند و انتقال زندگی بندپایان به خشکی همزمان با تحول پوشش گیاهی زمین و پیدایش اولین نباتات آوندی در اواخر دوره سیلورین صورت گرفته‌است به طوری که اولین بندپایان زمین زی احتمالا دارای زندگی آبی و خشکی بوده‌اند.

شاخه بند پایان دارای خصوصیات مشترکی هستند که عبارتند از:

۱. بدنشان مفصلی و بند بند است.

2. اسکلت بدن از نوع خارجی و از جنس کیتین است.

۳. بعضی از مفصل‌های بدن دارای پیوست‌های زوجی بند بند است که دارای وظایف مختلفی می‌باشند.

۴. گردش خون آن‌ها باز است و دارای قلب و یک رگ در سطح پشتی بند می‌باشند.

۵. دستگاه عصبی شامل یک مرکز عصبی یا مغز در ناحیه سر بوده که به زنجیره عصبی در ناحیه شکمی متصل است. این زنجیر دارای عقده‌های عصبی در نقاط مختلف بدن می‌باشد.

۶. لوله گوارش شامل سه قسمت ابتدایی، میانی و انتهایی است که قسمت‌های ابتدایی و انتهایی منشا اکتودرمی و قسمت میانی دارای منشا اندودرمی است.

    = تنه
    = پیش‌ران
    = شاخه آبششی
// = رشته‌های آبشش
    = شاخه پا
ساختار یک برون‌اندام دوشاخه

بندپایان معرف قدیمی ترین و غالب ترین اشکال زیستی کره زمین بوده و در سلسله جانوران بیشترین تعداد گونه و تنوع سیستم‌های زندگی و ساختمانی را دارا می‌باشند. این شاخه از جانوران شامل بیش از ۸۰٪ گونه‌های شناخته شده در بین بی مهرگان و ۷۵٪ گونه‌های سلسله جانوری می‌باشند. مبدا پیدایش بندپایان احتمالا به پیش از دوره کامبرین در دوران اول و بیش از یک میلیارد سال پیش می‌رسد. مطالعه آثار فسیل شده جانوران این دوره نشان می‌دهد که اشکال اولیه بندپایان مانند Trilobita و Gigantostracea و Xiphosurea عموما آبزی و دارای دستگاه تنفسی برانشی بوده‌اند. و انتقال زندگی بندپایان به خشکی همزمان با تحولات پوشش گیاهی زمین و پیدایش اولین نباتات آوندی در اواخر دوره سیلورین صورت گرفته‌است به طوری که اولین بندپایان زمین زی دوزیست و دارای زندگی آبی و خشکی بوده‌اند. مانند عقرب‌های اولیه یا Pleophonidae که در دوره سیلورین ظاهر شده‌اند و به نظر می‌رسد که فاقد استیگماتهای تنفسی و دارای صفحات برانشی مشخص بوده‌اند. به جزو بندپایان کیسه تنان نرم‌تنان خارتنان هم وجود دارد همه این‌ها جزو بی مهرگان هستند.


زیرشاخه‌ها[ویرایش]

بندپایان دارای چهار زیرشاخه زنده و یک زیرشاخه منقرض‌شده به نام سه‌بندی‌ها است:

سه‌بندی‌ها
Trilobites
Trilobite tracks at World Museum Liverpool d1.jpg سه‌بندی‌ها یا تریلوبیت‌ها گروهی منقرض‌شده از بندپایان بودند که در دورهٔ دیرینه‌زیستی می‌زیستند. تریلوبیت‌ها گروهی از بندپایان قدیمی، بسیار ساده و ساکن دریا بودند که از روی بدن بندبند و پوشش سخت خارجی، مشخص می‌شوند. تفاوت آن‌ها با دیگر بندپایان، در زوائد حرکتی و دگردیسی اولیهٔ آن‌هاست. تریلوبیت‌ها موجوداتی دریازی بودند و برای اولین بار از پائین‌ترین قسمت کامبرین ظاهر و در پرمین پسین منقرض شدند. تاکنون حدود ۵ هزار سرده و بیش از ۱۵ هزار گونه از آن‌ها شناسایی شده‌اند. تریلوبیت‌ها همچون سایر بندپایان، برای رشد، به‌طور دوره‌ای پوست‌اندازی می‌کردند.
گیره‌داران
Chelicerata
Centruroides suffusus.jpg
نمونه‌ای از گیره گیره‌داران
گیره‌داران زیرشاخه‌ای از جانوران بندپا است که شامل جانورانی مانند عقرب، عنکبوت، کنه و خرچنگ نعلی می‌شود. این جانوران فاقد شاخک هستند اما اندام گیره‌مانندی در جلو یا بالای دهان دارند که گیره Chelicera نامیده می‌شود و برای نگه داشتن غذا یا در برخی گروه‌ها برای تزریق زهر از طریق نیش استفاده می‌شود. گیره‌داران هم‌چنین یک جفت پای حسی به نام گیره‌پا pedipalp دارند. گیره‌داران احتمالاً در دوره کامبرین و به عنوان جانوران دریایی آغاز به شکل‌گیری کردند.
هزارپایان
Myriapoda
Polypedal Grasp.jpg هزارپایان زیرشاخه‌ای از جانوران عموماً خاکزی از گروه بندپایان است که بیش از ۱۳ هزار گونه دارد. برخی گونه‌های این زیرشاخه کمتر از ۱۰ پا و برخی گونه‌ها بیش از ۷۵۰ پا دارند. هزارپایان معمولا در جاهای مرطوب و تاریک، زیر سنگ‌ها و داخل خاک‌های هوموسی و یا زیر پوست درخت‌ها و داخل خزه و برگ‌های پوسیده و ریخته شده به سر می‌برند. بعضی از این جانوران گوشتخوارند و از بندپایان دیگر تغذیه می‌کنند.
شش‌پایان
Hexapoda
Diptera 01gg.jpg شِش‌پایان پرگونه‌ترین زیرشاخه از بندپایان است و شامل تمامی حشرات و سه دسته کوچکتر از بندپایان بدون بال به نام‌های دم‌فنری Collembola، سرقیفی Protura و دودُنبی Diplura می‌شود (که پیش از این همگی جزء حشرات به‌شمار می‌آمدند). شش‌پایان به دلیل ویژگی مشخصشان یعنی داشتن قفسه سینه محکم با سه جفت پا بدین نام خوانده می‌شوند. بیشتر بندپایان بیش از ۳ جفت پا دارند.

بدن شش‌پایان از یک سر پیشین، قفسه سینه و شکم پسین تشکیل شده است.

سخت‌پوستان
crustaceans
CROOS CRAB FARM.jpeg سخت‌پوستان یکی از گروه‌های بزرگ از جانوران بندپا هستند. سخت‌پوستان دارای ۶۷ هزار گونه توصیف‌شده هستند.

جانورانی مانند میگو، خرچنگ و دافنی جزو سخت‌پوستان هستند. از دیگر جانوران نسبتاً معروف این گروه می‌توان به شاه‌میگو، کشتی‌چسب، پاروپا، خرچنگ آب شیرین، خرچنگ دریایی، سپرمیگو، شپشک‌ماهی، کریل و شپش نهنگ اشاره کرد. در اشتراک با بقیه بندپایان، سخت‌پوستان دارای اسکلت بیرونی سختی هستند که باید برای رشد جانور انداخته شود. تفاوت سخت‌پوستان با بقیه بندپایان این است که اندام‌هایی دوشاخه biramous دارند و لارو آن‌ها حالتی لیسه‌ای nauplius دارد.

جستجو در ویکی‌انبار در ویکی‌انبار پرونده‌هایی دربارهٔ بندپایان موجود است.

جستارهای وابسته[ویرایش]

پانویس[ویرایش]

  1. Ecdysozoa
  2. Hegna, Thomas A. & Legg, David A. (2013), "The correct authorship of the taxon name 'Arthropoda'", Arthropod Systematics & Phylogeny 71 (2): 71–74 
  3. حشره‌شناسی - دکتر محمود شجاعی - انتشارات دانشگاه تهران
  4. حشره شناسی و دفع آفات مقدماتی- دکتر رحیم عبادی- چاپ دانشگاه صنعتی اصفهان

منابع[ویرایش]

  • شجاعی، محمود. ۱۳۸۱. حشره شناسی (مورفولوژی و فیزیولوژی)، چاپ پنجم، انتشارات دانشگاه تهران. ۳۹۶ صفحه.
  • عبادی، رحیم. حشره شناسی و دفع آفات مقدماتی، چاپ دانشگاه صنعتی اصفهان. ۱۶۸ صفحه
  • وبسایت آزمایشگاه گیاه‌پزشکی یاس اصفهان
  • Wikipedia contributors, "Arthropod," Wikipedia, The Free Encyclopedia, (accessed August 14, 2013).


Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Artròpodes
Cambrià (possiblement Neoproterozoic) – recent[1]
Taràntula de l'espècie Brachypelma smithi
Taràntula de l'espècie Brachypelma smithi
Classificació científica
Regne: Animalia
Superfílum: Ecdysozoa
Clade: Panarthropoda
Fílum: Arthropoda
Latreille, 1829
Subfílums i classes

Subfílum Trilobitomorpha

Subfílum Chelicerata

Subfílum Myriapoda

Subfílum Hexapoda

Subfílum Crustacea

Els artròpodes (Arthropoda, del grec ἄρθρον, "articulat", i ποδός, "peu") són invertebrats dotats d'un exosquelet (esquelet extern), un cos segmentat, i extremitats articulades anomenades apèndixs. Van apareixer fa uns 99.000 anys. Els artròpodes inclouen els insectes, els aràcnids, els crustacis els miriàpodes i altres. Els artròpodes es caracteritzen per les seves extremitats articulades i la seva cutícula, composta principalment d'alfa-quitina; també està biomineralitzada amb carbonat de calci. La rigidesa de la cutícula impedeix el creixement, de manera que els artròpodes la muden periòdicament. El pla corporal dels artròpodes consisteix de segments repetits, cadascun amb un parell d'apèndixs. El seu pla corporal és tan versàtil que s'ha comparat els artròpodes amb les navalles suïsses, i els ha permès que esdevinguin el gremi ecològic més ric en espècies de la majoria d'ambients. N'hi ha més d'un milió d'espècies descrites (representen més del 80% de les espècies vivents conegudes) i són un dels dos únics grups que han conegut un gran èxit en els ambients secs – els altres són els amniotes. La seva mida varia, del plàncton microscòpic a crustacis que mesuren metres.

La cavitat interna principal dels artròpodes és un hemocel, que acomoda els òrgans interns i a través del qual flueix la seva sang; tenen un sistema circulatori obert.[2] Com el seu exterior, els òrgans interns dels artròpodes es componen generalment de segmens repetits. El seu sistema nerviós s'assembla a una escala, amb cordons nerviosos ventrals aparellats que travessen tots els segments i formen ganglis aparellats a cada segment. El seu cap està format per la fusió d'un nombre variable de segments, i el seu cervell està format per la fusió dels ganglis d'aquests segments i encercla l'esòfag. Els sistemes respiratori i excretor dels artròpodes varien, depenent tant del medi en què viuen com del subfílum al qual pertanyen.

La seva visió es basa en diverses combinacions d'ulls compostos i ocels; en moltes espècies els ocels només poden detectar de quina direcció ve la llum, i els ulls compostos són la font principal d'informació, però els ulls principals de les aranyes són ocels que poden formar imatges i, en alguns casos, poden moure's per seguir les preses.[3] Els artròpodes també tenen una àmplia varietat de sensors químics i mecànics, basats en gran part en modificacions de les nombroses setes (cerres) que es projecten a través de la seva cutícula.

Els mètodes de reproducció i desenvolupament dels artròpodes són diversos; totes les espècies terrestres utilitzen fertilització interna, però sovint es fa per transferència indirecta de l'esperma mitjançant un apèndix o el terra, en lloc d'injecció directa. Les espècies aquàtiques utilitzen o bé fertilització interna o bé fertilització externa. Gairebé tots els artròpodes ponen ous, excepte els escorpins, que donen a llum cries vives després que els ous eclosionin dins la mare. Els nounats varien, d'adults en miniatura a larves i erugues que manquen d'extremitats articulades i que eventualment sofreixen una metamorfosi total per assolir la forma adulta. El grau de cura maternal de les cries varia de zero fins a la cura perllongada que ofereixen els escorpins.

La versatilitat del pla corporal modular dels artròpodes ha fet que sigui difícil pels zoòlegs i paleontòlegs classificar-los i esbrinar-ne l'ascendència evolutiva, que es remunta al període Cambrià i possiblement abans. Entre finals de la dècada del 1950 i finals de la del 1970 es creia que els artròpodes eren polifilètics, és a dir, que no existí cap avantpassat únic per tots els artròpodes. Avui en dia generalment se'ls considera monofilètics. Tradicionalment es considerava que els parents evolutius més propers dels artròpodes eren els cucs anèl·lids, car els dos grups tenen cossos segmentats. Actualment s'accepta generalment que els artròpodes pertanyen al superfílum dels ecdisozous ("animals que muden") mentre que els anèl·lids pertanyen a un altre, el dels lofotrocozous. Les relacions entre els diversos grups d'artròpodes encara són objecte de debat.

Tot i que els artròpodes contribueixen al subministrament d'aliment pels humans directament com a menjar, i de manera més important com a pol·linitzadors dels conreus, també poden estendre algunes de les malalties més greus i causen danys considerables al bestiar i els conreus.

Estructura bàsica

Malgrat aquesta gran diversitat els artròpodes presenten una estructura general força homogènia. Es caracteritzen per:[4][5]

  • La presència d'un exosquelet dur,[6] la cutícula, compost principalment d'alfa-quitina, un derivat de la glucosa,[7] que proporciona protecció física i resistència a la dessecació.
  • La possessió d'un cos segmentat, és a dir, format per diversos segments o metàmers.
  • La presència d'un parell d'apèndixs articulats a cada metàmer, que és la característica que dóna el nom al grup.

L'èxit dels artròpodes es relaciona amb aquest tipus d'estructura i amb l'eficiència de l'exosquelet, i han pogut colonitzar hàbitats prohibits per a altres invertebrats i molts cordats.

La rigidesa del cos ha empès l'organisme a desenvolupar els apèndixs articulats, que utilitzen principalment per a la locomoció, la funció primària, però que s'han especialitzat per a realitzar altres funcions com l'alimentació, la percepció sensorial i la defensa. La pressió hidràulica originada per la pressió arterial creada pel cor ajuda en part al sistema muscular.[8] Aquest sistema hidràulic està especialment ben desenvolupat en les aranyes.

La seva mida va des del nivell microscòpic (~0,2 mm) en exemplars planctònics, fins a alguns metres; l'artròpode vivent més gran és un cranc, Macrocheira kaempferi, que té una amplitud de cames que arriba als 3 metres i mig, i alguns artròpodes prehistòrics eren fins i tot més grans, com Pterygotus i Arthropleura.

Segmentació i cutícula

La cutícula, d'origen epidèrmic, forma un exosquelet rígid, compost principalment de quitina. Periòdicament, per poder créixer, necessita fer la muda i renovar aquesta cobertura. Està formada per:

  • una zona interior, la procutícula, constituïda per proteïnes i quitina i és la responsable de la duresa de l'exosquelet.
  • una zona exterior, la epicutícula, que està per damunt de la procutícula; no és quitinosa i està feta de proteïnes i lípids.

L'exosquelet pren la forma de plaques en els segments (on s'anomenen esclerits) i anells en els apèndixs.[9] Serveix de protecció davant l'atac dels predadors i és impermeable. Per créixer, un artròpode ha de desprendre's del seu exosquelet vell i secretar-ne un de nou. Aquest procés, l'ecdisi, és car en termes d'energia, i durant aquest període de la muda un artròpode és molt vulnerable.

Metàmers

Harpaphe haydeniana, un miriàpode

El cos d'artròpodes es divideix en una sèrie de segments o metàmers que, alhora, s'agrupen formant diverses regions o tagmes. D'aquesta manera la segmentació queda alterada pel fenomen de la tagmatització.

La regió anterior o cefàlica és una constant en tots els artròpodes, on ha desaparegut la metamerització primitiva i s'ha produït una modificació dels apèndixs de manera que exerceixen altres funcions a més de la locomoció: tàctil (antenes), mastegadora (mandíbules, maxil·les) i prènsil (pedipalps, quelícers, pinces, maxil·lípedes).[10]

A més de la regió cefàlica, segons els grups, el reste del cos s'organitza de diferents maneres. Per exemple:

La part més anterior de la regió cefàlica s'anomena àcron i la més posterior del cos, tèlson, i no són considerades metàmers perquè no presenten esbossos mesodèrmics en les fases embrionàries.

Aparell respiratori

Callinectes sapidus, un crustaci

Hi ha diferents organitzacions dels aparell respiratori en dels artròpodes. Els aquàtics utilitzen les brànquies per intercanviar gasos. Aquestes brànquies tenen una àrea de superfície extensa en contacte amb l'aigua circumdant. Els artròpodes terrestres han incrementat les superfícies internes especialitzades en l'intercanvi de gasos.

Els insectes i la majoria de les altres espècies terrestres tenen sistemes traqueals, que porten l'aire que va des d'uns porus anomenats espiracles situats a la cutícula de l'epidermis, fins a uns sacs aeris en l'interior del cos. Altres artròpodes utilitzen pulmons de llibre, unes brànquies modificades per a poder respirar aire.

En els crancs terrestres les cambres de les brànquies, a vegades, tenen dues estructures diferents: una que utilitzen per respirar sota l'aigua, i un altre adaptada de manera especial per captar l'oxigen de l'aire, una mena de pseudopulmó.

Excepcionalment, alguns artròpodes realitzen la respiració cutània. Algunes àrees de les potes del cranc Birgus latro es cobreixen amb oxigen que poden absorbir per la membrana.

Aparell digestiu

Els artròpodes tenen un aparell digestiu força variat però de manera general es rectilini i se'n poden destacar tres parts:

  • L'estomodeu, d'origen ectodèrmic, que comença a la boca amb els corresponents apèndixs bucals, la faringe, l'esòfag i altres cavitats.
  • El mesodeu, endodèrmic, zona on es realitza la digestió i l'absorció de l'aliment.
  • El proctodeu, ectodèrmic, que finalitza amb l'anus i que és on es fabriquen els excrements i es reabsorbeix l'aigua.

La digestió de l'aliment generalment és interna però en molts aràcnids és externa; aboquen els sucs digestius damunt de les preses i posteriorment absorbeixen el producte resultant, que acaben de digerir en el mesodeu.

Sistema circulatori

Una eruga, l'especialització dels artròpodes

El sistema circulatori és de tipus obert i el líquid circulatori o hemolimfa banya directament els teixits i òrgans. Presenten un cor, l'òrgan propulsor de l'hemolimfa, que està en posició dorsal, i uns vasos per on circula el líquid.

L'hemolimfa conté hemocianina, una proteïna que transporta l'oxigen basant-se en el coure. El coure és el responsable dels color blau de l'hemolimfa dels artròpodes, i és diferent de la sang dels vertebrats que és vermella perquè utilitzen hemoglobina, i conté ferro. L'hemolimfa és propulsada per una sèrie de cors, disposats dorsalment, i està en contacte directe amb els teixits.

Els artròpodes són protòstoms. Hi ha un celoma, però queda reduït a una cavitat minúscula al voltant dels òrgans reproductors i excretors, i la cavitat dominant del cos és un hemocel ple de l'hemolimfa, que banya els òrgans directament.[11]

Sistema nerviós

El sistema nerviós és de tipus ganglionar i està en posició ventral, a excepció de la massa ganglionar que forma el cervell que està per damunt de l'esòfag. Presenten una estructura que s'assembla a la dels anèlids, però amb més complexitat.

A més del cervell, producte de la fusió de tres parells de ganglis, existeix una cadena ventral de ganglis, que conformen el sistema nerviós central. A més, diferenciat, hi ha un sistema nerviós simpàtic, que estan relacionat amb el sistema central, i que innerva les vísceres.

Sentits

La rígida cutícula dels artròpodes bloquejaria la informació sobre el món exterior si no fos pel fet que és penetrada per molts sensors o connexios de sensors al sistema nerviós. De fet, els artròpodes han modificat la seva cutícula en elaborats conjunts de sensors. Diversos mecanoreceptors, principalment setes, responen a diferents nivells de força, des d'un contacte molt fort fins a corrents d'aire molt febles. Els quimioreceptors detecten el que equivaldria als sentits del gust i l'olfacte, sovint també mitjançant setes. Els receptors de pressió sovint prenen la forma de membranes que funcionen com timpans, però estan connectats directament als nervis en lloc d'a ossicles auditius. Les antenes de la majoria d'hexàpodes inclouen paquets de sensors que determinen la humitat i la temperatura.[12]

Reproducció i cicle vital

En general són dioics, és a dir, hi ha mascles i femelles, sovint amb un una clara diferenciació o dimorfisme sexual. Hi ha, però, exemples d'hermafroditisme. La reproducció és sexual però hi ha casos de partenogènesi. Són ovípars, però existeixen exemples d'espècies ovovivípars i vivípars.

El desenvolupament es realitza a través d'una sèrie de fases juvenils o larvàries, la metamorfosi, que en alguns casos implica grans diferències morfològiques.

Classificació

Els artròpodes es classifiquen típicament en cinc subfílums, dels quals un està extingit:[13][14][15]

  1. Els trilobits varen ser un nombrós grup d'animals marins que varen desaparèixer en l'extinció massiva succeïda al final del Permià i el Triàsic.
  2. Els quelicerats, que inclouen aranyes, àcars, escorpins i altres animals relacionats. Són caracteritzats per la presència de quelícers.
  3. Els miriàpodes comprenen els milpeus, centpeus i d'altres parents; tenen molts segments al cos, cada un amb un o dos parells de potes. S'agrupen a vegades amb les hexàpodes.
  4. Els hexàpodes comprenen els insectes i tres petits ordres similars als insectes, amb sis potes toràciques. De vegades s'agrupen amb els miriàpodes, en un grup anomenat Uniramia, encara que l'evidència genètica tendeix a donar suport a una relació més propera entre hexàpodes i crustacis.
  5. Els crustacis són principalment marins amb algunes excepcions (isòpodes) i es caracteritzen per tenir apèndixs birramis. Inclouen gambes, crancs i molts d'altres.

Cal destacar que, des que el Codi Internacional de Nomenclatura Zoològica no reconeix cap prioritat per sobre del rang de família dels animals, segons les fonts, els grans grups es poden trobar categoritzats de maneres molt diferents.[16]

A banda d'aquests grups essencials, hi ha també un cert nombre de formes fòssils, principalment del Cambrià inferior, incloent-hi els anomalocàrids, Euthycarcinoidea [17] i Arthrogyrinus que són difícils de situar. També s'observa una manca d'afinitat òbvia amb qualsevol dels grups principals o d'una afinitat clara amb uns quants d'ells.

Filogènesi

Durant moltes dècades, les relacions filogenètiques dels celomats es van basar en la concepció dels articulats de Cuvier,[18] un clade format per anèl·lids i artròpodes. Nombroses anàlisi morfològiques moderns basats en principis cladistes han corroborat l'existència del clade articulats, per exemple, Brusca & Brusca,[19] Nielsen[20] o Nielsen et al.,[21] entre d'altres.

No obstant això, diverses anàlisi cladístiques, como el de dades combinades de Zrzavý et al (1998)[22] estan arribant a la conclusió que anèl·lids i artròpodes no estan directament ralcionats. La presència de metamerizació en anèl·lids i artròpodes hauria de considerar-se, doncs, como una convergècia evolutiva. En canvi, aquests estudis proposen el clade Ecdysozoa en el qual els artròpodes mostren estretes relaciones filogenètiques amb grups pseudocelomats, com els nematodes, nematomorfs, priapúlids i quinorrincs, per la presència compartida d'una cutícula quitinosa que és mudada (ècdisi) periòdicament.

La filogènia interna dels artròpodes ha estat molt controvertida, amb una enfrontada polèmica entre los partidaris del monofiletisme i els del polifiletisme. Snodgrass[23] y Cisne[24] han defensat el monofiletisme, malgrat que el primer contempla els Artròpodes dividits en aracnats + mandibulats, i el segon els considera dividits en esquizoramis i atelocerats. Tiegs & Manton[25] van defensar el difiletisme, amb els artròpodes dividits en esquizoramis + uniramis i els onicòfors como grupo germà de miriàpodes + hexàpodes. Posteriorment, Manton[26] i Anderson[27] van defensar el polifiletisme del grup (veure Uniramia).

Amb l'aparició dels primers estudis basats en dades moleculars i anàlisi combinades de dades morfològiques i moleculars, sembla que l'antiga polèmica sobre monofília i polifília ha quedat superada, ja que tots ells corroboren que els artròpodes són un grup monofilético en el qual inclouen també els onicòfors i tardígrads (el clade s'ha denominat panartròpodes); la majoria també proposen l'existència del clade mandibulats. No obstant això, han sorgit noves controvèrsies, sobretot al voltant de dues hipòtesis alternatives mútuament excloents que són motiu de dabat en nombrosos articles sobre filogènia i evolució dels artròpodes: atelocerats (miriàpodes + hexàpodes) (Wheeler)[28] (cladograma A) versus pancrustacis (crustacis + hexàpodes) (Giribert & Ribera)[29] (cladograma B):

Els estudis més recents tendeixen a suggerir que els crustacis podrien ser un grup polifilètic per la sorprenent posició dels col·lèmbols, considerats fins ara un grup d'hexàpodes.[30][31] Els miriàpodes i el quelicerats anirien dins el clade Paradoxopoda i els insectes dins els Myriochelata al costat de certs grups de crustacis.

El següent cladograma mostra les esmentades relacions filogenètiques entre els principals grups d'artròpodes existents, obtingudes amb les seqüències de ADN mitocondrial.[30] S'han destacat en rosa els taxons que són considerats crustacis en les classificacions tradicionals per tal d'emfatitzar les grans discrepàncies entre les filogènies tradicionals i les moleculars

Arthropoda
Paradoxopoda 

Myriapoda



Chelicerata



Pancrustacea
  

Cirripedia




Remipedia



Collembola




  
  

Branchiopoda



Cephalocarida



Malacostraca




Insecta





Vegeu també

Referències

  1. The Paleobiology Database. Informació taxonòmica i de distribució sobre el registre fòssil de plantes i animals.
  2. Díaz, J. i Santos, T. (1998) Zoología. Aproximación evolutiva a la diversidad y organización de los animales. Madrid, Editorial Síntesis. ISBN 84-7738-591-2.
  3. Ruppert, E.E., Fox, R.S., i Barnes, R.D.. Invertebrate Zoology. 7. Brooks / Cole, 2004, p. 578–580. ISBN 0030259827. 
  4. Història Natural dels Països Catalans. Enciclopèdia Catalana. Vol 9, "Artròpodes I".
  5. Valentine, J.W.. On the Origin of Phyla. University of Chicago Press, 2004, p. 33. ISBN 0226845486 [Consulta: 25 setembre 2008]. 
  6. Budd, G.E.. «Why are arthropods segmented?». Evolution & Development, 3, 5, Febrer del 2002, p. 332–342. DOI: 10.1046/j.1525-142X.2001.01041.x [Consulta: 25 setembre 2008].
  7. Cutler, B.. «Arthropod cuticle features and arthropod monophyly». Cellular and Molecular Life Sciences, 36, 8, Agost del 1980, p. 953. DOI: 10.1007/BF01953812 [Consulta: 25 setembre 2008].
  8. «Do spiders have hydraulic legs?». The Straight Dope, 2004 setembre 27.
  9. Gould, S.J.. Wonderful Life: The Burgess Shale and the Nature of History. Hutchinson Radius, 1990, p. 102–106. ISBN 0091742714. 
  10. Shubin, N., Tabin, C., i Carroll, S.. «Fossils, Genes and the Evolution of Animal Limbs». A: Gee, H.. Shaking the Tree: Readings from Nature in the History of Life. University of Chicago Press, 2000, p. 110. ISBN 0226284972 [Consulta: 25 setembre 2008]. 
  11. Ruppert, E.E., Fox, R.S., i Barnes, R.D.. Invertebrate Zoology. 7. Brooks / Cole, 2004, p. 527–528. ISBN 0030259827. 
  12. Ruppert, E.E., Fox, R.S., i Barnes, R.D.. Invertebrate Zoology. 7. Brooks / Cole, 2004, p. 532–537. ISBN 0030259827. 
  13. Taxonomicon. Systema Naturae 2000
  14. ITIS (2004): Arthropoda
  15. NCBI: Arthropoda
  16. Campbell, Reece & Mitchell. «Arthropoda», 2006 juliol 30.
  17. Error en el títol o la url.«». University of Aberdeen]. [Consulta: 2006 agost 15].
  18. Cuvier, G., 1812. Sur un nouveau repprochement à establir entre les classes qui composant le Règne Animal. Ann. Mus. Hist., 19: 73-84.
  19. Brusca, R. C. & Brusca, G. J., 1990. Invertebrates. Sinauer, Sunderland.
  20. Nielsen, C., 1985. Animal phylogeny in the light of the trochaea theory. Biol. J. Linnean Soc., 25: 243-299.
  21. Nielsen, C., Scharff, N. & Eibye-Jacobsen, D., 1996. Cladistic analyses of the animal kingdom. Biol. J. Linnean Soc., 57: 385-410.
  22. Zrzavý, J., Mihulka, S., Kepka, P., Bezdék, A. & Tietz, D., 1998. Phylogeny of Metazoa based on morphological and 18S ribosomal DNA evidence. Cladistics, 14(3): 249-285.
  23. Snodgrass, R. E., 1938. The evolution of Annelida, Onychophora, and Arthropoda. Smithson. Misc. Coll., 97: 1-159.
  24. Cisne, J. L., 1974. Trilobites and the origin of Arthropods. Science, 186: 13-18.
  25. Tiegs, O. W. & Manton, S. M., 1958. The evolution of the Arthropoda. Biol. Rev., 33: 255-337.
  26. Manton, S., 1964. Mandibular mechanisms and the evolution of Arthropods. Philos. Trans. R. Soc. Lond. (Ser. B, Biol. Sci.), 247: 1-183.
  27. Anderson, D. T., 1973. Embryology and Phylogeny in Annelids and Arthropods. Pergamon Press, Oxford.
  28. Wheeler, W. C., 1998. Sampling, grounplans, total evidence and the systematics of arthropods. En: R. A. Fortey & R. H. Thomas (editors): Arthropod Relationships: 87-96. Chapman & Hall, London
  29. Giribert, G. & Ribera, C., 1998. The position of arthropods in the animal kingdom: A search for a reliable outgroup for internal arthropod phylogeny. Mol. Phylog. Evol., 9: 481-488.
  30. 30,0 30,1 Alexandre Hassanin. «Phylogeny of Arthropoda inferred from mitochondrial sequences: Strategies for limiting the misleading effects of multiple changes in pattern and rates of substitution». Molecular Phylogenetics and Evolution, 38, 2006, pàg. 100–116. «no»
  31. Giribet, G., S. Richter, G. D. Edgecombe & W. C. Wheeler. «The position of crustaceans within Arthropoda — Evidence from nine molecular loci and morphology». Crustacean Issues, 16, 2005, pàg. 307–352. «no»

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arthropoda
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.